dimarts, 24 de juliol de 2012

Dos anys de l'inici del final.

Dos anys del 10J, el dia que el poble català s’aixecava massivament en contra de les últimes decisions preses pel govern espanyol, el dia que cridàvem quina era la solució dels nostres problemes: la independència de Catalunya. Des d’aquell dia s’ha tergiversat com va ser aquella manifestació tantes vegades com s’ha pogut, minimitzant-la, canviant-ne el motiu o simplement dient que només era en contra de la sentència del TC. Però els que hi érem vam sentir com la gent cridava independència, i vam veure com les pancartes reflectien el malestar amb l’estat espanyol i en demanaven una separació definitiva. Aquella manifestació va serreivindicativa, alegre i pacifica, com som els catalans.

Des d’aquell dia el volum d’independentistes ha anat creixent dia a dia, com també ho han fet els partits que treballen per aconseguir un estat propi. Així doncs, en créixer el nombre d’independentistes, també van créixer les maneres d’entendre la independència amb un seguit de partits que van néixer amb objectiu que Catalunya tingui poders d’estat. A les eleccions catalanes del 2010, el vot independentista va estar dispers entre CiU, ERC i les noves formacions, com Dcat, que vam néixer d’aquella històrica jornada de juliol.

Des d’aquell 10 de juliol cada dia hi ha més gent que creu en l’estat propi i lluita per aconseguir-lo. El moment dels vots de càstig s’ha acabat i ha arribat el moment de salvar el nostre país petit de la dependència. Tenim una majoria social independentista creixent tot i que només es pot reflectir fidelment d’una manera: al Parlament, amb la unitat de totes les forces que treballen per la independència. Tenim un poble disposat a salvar el seu país i això és el més important que podem tenir, ara ha arribat l’hora que totes les forces polítiques catalanistes demostrin que també ho volen. I, no ho oblideu mai, aquell 10 de juliol va ser l’inici del final... de la dependència.

dijous, 6 d’octubre de 2011

La televisió pública és una arma politica des de fa molt temps, ara us queixeu?

Els últims moviments de Madrid en matèria audiovisual, concretament la implementació de d'una nova normativa que permetria al govern poder controlar directament les noticies de RTVE, han aixecat molta polèmica, la majoria de forces minoritàries han posat el crit al cel, igual que la societat civil. En obrir aquesta caixa de pandora que és la regulació de les telecomunicacions espanyoles, podem trobar un dels temes més debatuts últimament: l'existència d'una televisió pública, el gran problema d'aquesta és que es finança amb diners públics i, a dia d'avui que les retallades estan a l'ordre del dia, és complicat entendre que es segueixi pagant una televisió que, aparentment, la pot pagar el mercat.


La televisió pública té els orígens a Europa, on els diferents estats van desenvolupar els primers canals de televisió amb l'objectiu de que aquests fossin un servei públic. Aquesta primerenca televisió tenia (i teòricament segueix tenint) tres objectius principals: informar, formar i entretenir, també busca la rendibilitat social promocionant la llengua o fomentant la cohesió social.
Però a l'Estat espanyol ja van començar amb mal peu, la TV (pública) apareix durant el franquisme, en concret l'any 1956, i amb una dècada de retard respecte la resta d'Europa, per no perdre el costum d'estar sempre a al final de la cua. Com que aquesta televisió no podia contribuir en la democràcia, ja que és complicat col·laborar en quelcom que no existeix, es va convertir en una simple arma propagandística del règim franquista. A diferència de la resta d'estats d'Europa, Espanya no va voler fe les coses bé, i invertir-hi tots els diners que calia, i ja des de bon començament va introduir la publicitat televisiva.


El model de finançament de la televisió publica d'avui és una clara herència de l'època franquista, durant la transició, aquest tema també es va democratitzar a mitges, la televisió es finança per mitjà de subvencions que adjudica i controla l'Estat, aquest té l'aixeta dels diners, i la pot fer rajar més o menys depenent del que li convingui, i és per això que les televisions públiques sempre estan controlades pels governs, ja se sap que qui paga mana. Avui ja controlen el que diuen als tele informatius, poder intervenir als gatekeepers, serà fer el mateix que fa però més directament, i encara que aquesta nova normativa no s'aprovi, seguirem sense tenir un quart poder democràtic.

A països com la Gran Bretanya, la televisió pública es financi amb un impost a part, i aquests diners passen integralment cap a la capitalització de la televisió pública. Aquest impost té dues ventatges molt clares: la primera és que com que el ciutadà té molt clar quan li costa la televisió pública, es converteix amb un teleespectador molt més exigent i la segona, i la més important, és que al finançar-se a partir d'un capital que no pot ser regulat per l'administració, el govern perd gran part del poder que té sobre la televisió, ja que no en regula els diners que l'hi arriben. 
Per sanejar el quart poder, només cal treure el cap per la finestra, observar els països que fa més anys que són democràtics, i buscar les millors tècniques perquè finalment, el quart poder contribueixi a la democràcia. Aquest canvi és complicat de fer, perquè l'ha de fer la classe política i a aquesta, tenir uns mitjans de comunicació manipulats li va molt bé, no obstant confio que les pròximes classes polítiques, siguin responsables i que el poble també es mobilitzi, i així aconseguir una televisió pública de qualitat.

La millor manera de predir el futur és inventant-lo.
                                               -Alan Kay



dijous, 16 de juny de 2011

La constància és femenina, l'excel·lència masculina.

Mai no us heu preguntat com pot ser que professions amb tanta presència femenina, com la cuina o la perruqueria, tenen al capdavant homes? La majoria de persones que treballen al camp de la cuina són dones, a causa dels seus antecedents històrics evidents, igual que la perruqueria, però al capdavant hi ha una majoria d'homes. Un escenari semblant el podem veure pel que fa els estudis, les noies treuen més bones notes de mitjana, però el TOP10 de les notes són de nois.
Quan els homes ocupen un tant per cent baix en una professió, o posseïxen unes notes mitjanes més baixes que les noies, la probabilitat de que siguin els millors baixa respecte les dones, però contràriament al que el sentit comú ens convida a pensar, els homes posseïxen les posicions més rellevants en ambdós àmbits, aquest fenomen té una explicació sociològica.

La sociologia explica que, les noies de petites són socialitzades per no cridar l'atenció, ni ser líder o posicionar-se al capdavant d'un projecte, sinó que tot al contrari treballar però sense destacar. Els nois, en canvi, són socialitzats per exercir de líders i busquen que la gent els obeeixi, i destacar. Per això, els nois, tant a la vida professional, com a la vida escolar, a la que rendeixen d'una manera notable, ( igual que la majoria de noies) es veuen empesos a destacar i la seva competitivitat crònica els motiva d'una manera exagerada, fent-los arribar al capdamunt, també estan dotats de una agressivitat que ha estat motivada al llarg dels anys per diferents joguines i actituds dels adults, que les noies no posseïxen.

Vist el panorama la solució sembla simple: cal educar les noves generacions d'una manera diferent, tan per part dels pares com per part dels professors, basicament cal canviar la concepció mental de la gent que està educat a l'antiga i està educant a les noves generacions, ja que si no es canvia la mentalitat, la idea preconcebuda de les diferències entre els homes i les dones, les noves generacions creixeren amb idees molt semblants a les dels seus predecessors, ja que aquests els hi hauran inculcat el que ells tenen al cap. Una bona idea, fer cursos als professors per explicar-los-hi tot això i com ho poden canviar, com fer una educació molt més igualitària, partint sobretot, de la participació a classe, que normalment és notablement baixa per part de les noies, quan hi ha un 50% de cada sexe.

                        "El dret al vot i la igualtat de drets civils són reivindicacions justes, 
                         però la veritable emancipació no comença ni a les urnes ni en els tribunals, 
                        sinó en l'ànima de la dona"
                                                                             -Emma Goldman (1869-1940)

                                                                                        


dijous, 26 de maig de 2011

La màfia de la ràdio a l'estat.

La ràdio apareix a Catalunya l'any 1924 sota l'original nom de "Ràdio Barcelona" i amb el permís de l'estat espanyol, que ja s'havia valgut d'una normativa que li adjudicava el control de l'espai radioelèctric. La ràdio apareix gràcies a una iniciativa privada i no per iniciativa de l'estat, i segurament és per això que s'implanta durant la mateixa dècada en la que arriba a tot el món - i no 20 anys més tard com la televisió -. Durant el franquisme, es desenvoluparà una xarxa de ràdios públiques, que no serà res més que, una absorció de totes les emissores que no eren afins al movimento, i una altra eina propagandística del règim.


Un cop acabada la dictadura, l'espai radiofònic es "democratitza" amb un procediment del tot normal, l'estat continua controlant l'espai radioelèctric però convoca concursos per donar llicències. Hem de recordar que com que vivim en un estat de feixuga evolució, per això, les emissions radiofòniques es segueixen emeten des de un conjunt de  petits centres emissors, que engloben un petit i determinat espai geogràfic. Així doncs, hi ha moltes llicències per donar, perquè les cadenes puguin ampliar el seu espai d'emissió. Però sospitosament, durant la primer període socialista la SER obté un gran nombre de llicències i, durant el següent període polític, l'època d'Aznar veurem com la COPE i Onda Cero fan l'agost. Com podem veure la manca de transparència és flagrant, a més, els aspectes que es valoren a l'hora d'atorgar les llicències són totalment abstractes, subjectius i sospitosament no se'n coneixen mai els detalls.


El fort clientelisme que impera, ha provocat dues coses: la primera és que hi hagi 4 cadenes molt més fortes que la resta, i la segona, és que sigui molt difícil entrar en el sector, ja que, la competències és forta, i les llicències s'atorguen de manera fraudulenta. Com que és molt difícil entrar al sector ha aparegut la ràdio alternativa, que no té ànim de lucre i acostuma a ser d'una dimensió reduïda, però aquestes han sigut sempre marginades per l'estat i no tenen una normativa establerta. Les ràdios alternatives, tenen una forta importància, tenint en compte que n'hi ha tres vagades més que de regularitzades, moltes vegades tenen una temàtica molt concreta, o pertanyen a una organització que només preten informar i entretenir. Però l'estat fa els ulls grossos, i així pot extorsionar, sabotejar i tancar aquestes petites ràdios si creu que li convé, un exemple clar és el de Som Ràdio, que fa unes setmanes baixava el teló per extorsions, aquesta com moltes altres, també s'acollia a la ràdio alternativa.


Una gran democràcia ha de progressar,
o aviat deixarà de ser gran o democràcia.
                       -Thodore Roosevelt

diumenge, 15 de maig de 2011

Baby's party.

Tots els partits polítics tenen les seves joventuts, cal dir que políticament la figura dels joves és molt valuosa, ja que han organitzat moltes revolucions polítiques al llarg de la història, amb la seva il·lusió i les seves ganes de lluitar, la innocència del que creu tot és possible i la rebel·lia del que no es resigna a donar-se per vençut mai. JERC, JNC, NNGG i un reguitzell d'inicials més representen la part jove dels partits del nostre país. Cadascuna té les seves funcions particulars, però totes en tenen dues de comunes: divulgar el discurs de partit enfocat cap als joves – dels joves i pels joves- i fer de pedrera al partit “mare”.

Les joventuts generen un punt de trobada entre els quatre joves que els hi interessa la política i fa que es sentin més acompanyats en un món, on la majoria de gent que tenen al voltant podrien ser els seus pares, també donen rodatge als futurs polítics que comencen a veure el pa que s'hi dona i donen feina al jovent que vol treballar pel país des d'un partit i s'ho passa bé. Però aquestes també causen problemes, generen polítics que no coneixen la realitat, aquells que van entrar a les joventuts quan tenien al voltant de 20 anyets, i escalant, escalant, en tenen cinquanta i encara no han tocat una empresa privada. L'altre problema és l'“efecte esplai”, a tots joves els agrada anar de festa, i els que estan en una organització juvenil passen moltes hores junts i s'acaben fent amics, i aquests munten festes perquè de tant en tant va bé, però cal vigilar que no hi hagi la mateixa quantitat de festes que de feina, perquè llavors les joventuts es converteixen en un mer esplai.

Les joventuts són necessàries, com més joves hi hagi fent política, més joves hi haurà interessats en la política, la seva energia incombustible i el seu atreviment insuperable, els transformen en una peça clau en el panorama polític, però cal que s'organitzin amb seny, sense ganes d'haver-se de bufetejar per un mer càrrec amb el que tindran un poder ínfim, amb ganes de construir, de fer coses només amb l'èxit d'aquella acció com a recompensa. Cal desenvolupar un model de joventuts sense alts càrrecs, només amb grup de gent al capdavant per vertebrar la organització, crear-la com a moviment, sense una estructura rígida i jerarquitzada, una organització creada perquè hi hagi la màxima calma, no obstant caldrà estudiar quines formules funcionen més i perquè, com a jove, confio molt amb els joves, hi hem de ser, però també hem d'aprendre a ser-hi de la millor manera.

   “Els joves d’avui en dia són uns tirans. 
    Contradiuen els seus pares, devoren el menjar i li falten al respecte als seus mestres.” 
                                                                -Sòcrates (470 AC-399 AC)

dijous, 28 d’abril de 2011

La Vanguardia: 130 anys renegant de la nostra llengua.

Fa dies que podem veure els anuncis de la Vanguardia que s'està a punt d'editar en català, cosa que ens hauria d'omplir d'una alegria desmesurada a tots. Un diari d'àmbit català que es va fundar l'any 1881, tot just ara deixarà de ser editada només en espanyol, 130 anys després serà editada amb l'idioma del seu país: felicitats! Durant aquests 130 anys, el català, la nostra llengua les ha passat magres, ha sigut agredida, minoritzada, maltractada, i s'ha vist amenaçada per l'espanyol, que és molt més fort que ella a causa d'una imposició estatal, entre altres raons,  i tot just ara s'edita en la nostra llengua. 
I el que sembla un gran pas, una gran decisió política com és aquesta ha hagut de ser provocada pel poble, un poble que ell sol, s'ha aixecat i ha decidit cap on volia anar, cap on havia de caminar, i a causa d'aquest moviment la Vanguardia s'ha editat en l'idioma del seu país, ja ho diu l'Oriol Pujol que van dues passes darrere la societat, i no els fa vergonya! un poder tant important com els mitjans de comunicació i que no s'utilitzi la llengua de la gent que el llegeix? Renegats. Però a tothom li sembla genial, quin gran pas, els ho diré clar: hi ha un gran pas però l'ha fet la societat, ells només van darrere. A més, no ens equivoquem, encara que s'editi en català, seguirà dient el mateix que deia quan només s'editava en espanyol, segueix havent-hi la mateixa gent darrere, encara que hagin canviat les formes no ha canviat el fons.

      “Una llengua no mor perquè no guanye nous parlants;
      només mor si la deixen de parlar aquells qui la parlen”
                                          -Manuel Sanchis Guarner

divendres, 22 d’abril de 2011

Espanya no guanya, Catalunya perd.


Ahir, tots els barcelonistes van tenir el dubtós honor de constatar que Espanya és incapaç d'acceptar la superioritat de qualsevol rival de Madrid. Un gol legal anul.lat al Barça, les expulsions de Pepe, Arbeloa, Ramos i Di María estalviades al Madrid (i la d'Alves al Barça, tot s'ha de dir) i intervencions crucials de Casillas, jugador que no hauria d'haver jugat però que, gràcies a Muñiz Fernández, ni va ser expulsat dissabte ni va complir el conseqüent partit de sanció ahir, vàren facilitar el camí per a l'equip del règim. 

Molts unionistes, indignats amb l'arbitratge, clamen avui contra el centralisme federatiu que fa 8 dècades es dedica a regalar títols a un equip que no els mereix. Des de l'independentisme, aquestes queixes fan riure per no plorar. Realment som tan curts de mires que som capaços d'indignar-nos quan ens roben a un camp de futbol però callem quan ens usurpen 22,000 milions d'euros anuals? Serà veritat que a la gent li preocupa més el destí d'un club esportiu que no pas la marxa d'una nació que, en llibertat, esdevindria capdavantera a Europa? 

Aquest clàssic ha estat una meravellosa metàfora de les relacions Catalunya-Espanya. Els catalans estan més ben qualificats, posseïxen les eines per guanyar, tothom veu que ho poden fer, en canvi els espanyols, són més barroers, menys qualificats i se'ls veu amb més dificultats per guanyar. I de fet, durant el partit podem veure clarament una contraposició d'estils, el fi, elegant i bon joc del Barça que la toca, la toca i la toca, i el graponer i individualista joc del Real Madrid, que es serveix de les mil i una marranades que es poden fer en un camp de futbol per guanyar, les cosses, empentes i trepitjades més dures que podreu veure  en un partit de primera divisió, es van concentrar en les dues hores i escaig que va durar el partit.

Però com tots sabem, els espanyols han tornat a guanyar. I és que ahir, malgrat tenir un joc pèssim van guanyar, el barça la toca i la toca -i ho fa molt bé!- però com ens passa als catalans, té poca capacitat de marcar, aquesta elegància, aquesta prudència que ens fa traïdors, aquest maleït seny... i davant d'un barça extremadament curós, el Madrid amb els seus sabatasses, sense ni elegància ni res van marcar, i ajudats sempre per un factor extern anomenat arbitre, van guanyar. Els factors externs mai ens han sigut gaire afins, i si no, recordeu la guerra civil espanyola. Cal dir, que no és una terrible derrota, només en cal tenir-ho present: “que la prudència no ens faci traïdors” cal posar nassos a l'assumpte, perquè si no és així, seguiran guanyant com encara fan avui. La metàfora final, i la més divertida, és la poca traça que tenen els espanyols per cuidar una cosa una vegada la tenen, pobra copa...

               El futbol és una guerra simbòlica.
                             -Mariano Grondona (1996) 

 Arnau Gomis; Tanit Anglada.